Aquest passat 17 d'agost es van complir  sis mesos del inici de la revolta a Líbia.

Vam compartir amb la gent de Bengasi aquesta celebració amb l'esperança d'enderrocar al dictador el més aviat possible.

 

 

 

 

 Guanyarem !!

Ramadà

Sempre he sentit parlar del Ramadà, i més ara quant hi ha tants immigrants a casa nostra que provenen de països on es practica la religió musulmana.

A més, per temes de feina sempre he estat involucrat amb països musulmans, i ara, en aquest moments estic a Líbia on sense equivocar-me, podria dir que el 100% de la població es musulmana.

Just vam arribar a El Caire per anar d'allí cap a Líbia, va coincidir amb el primer dia de Ramadà.

I encara que sembli una tonteria, sí ens ha afectat en el funcionament diari del viatge.

Us mostro alguns dels diferents moments de l'oració aquí a Bengasi amb les fotografies dels morts del conflicte.

 

 

 

Ramadà (en àrab رَمَضَان, ramadan, ramaḍān) és el novè mes del calendari musulmà i té 30 dies. En català s'utilitza indiferentment la paraula "ramadà" per designar aquest mes i, per metonímia, el dejuni especial (sawm) que té lloc durant aquest període, i que constitueix un dels cinc pilars de l'islam. El mot "ramadan" ja havia estat el nom del novè mes en la cultura àrab anterior a l'arribada de l'islam; la paraula deriva de l'arrel àrab rmḍ, que fa referència a "calor intensa" i "sequera".

Durant tota la seva durada, els musulmans (excepte els malalts, les dones embarassades o que alleten, els nens petits, els vells o qualsevol altra persona a qui aquest dejuni estricte podria perjudicar la salut) no ingereixen o introdueixen res al seu cos des de l'alba fins al crepuscle, és a dir no mengen ni beuen res, així com s'abstenen de fumar, de perfumar-se i de mantenir relacions sexuals, durant les hores diürnes. Cada vespre, la ruptura del dejuni diari acostuma a tenir caràcter festiu, sent motiu de reunions familiars, de lectures compartides de l'Alcorà o de lliurament d'almoines als més necessitats. El mes pren fi amb l'Id al-fitr, la festa de la ruptura del dejuni, que comença el primer dia del mes següent, xawwal, i que és ocasió de grans festivitats.

Font: Wikipedia catalana

Diari d'abord

De nou a EGIPTE, ves qui ho havia de dir. Però quan em vaig acomiadar de l'ADEL (el fill de la catalana de BENGASI), ja en tenia el pressentiment.

Aquest viatge el fem en SERGI FRANCH, en SERGI GRAU (Sergi's) i un servidor de vostès.

El calor no es tant fort com ens esperàvem, però si estem aixafats, ganes de dormir més i més. Hem necessitat dos dies per aclimatar-nos; la psicosi del calor i no tenim cafè...

A més, com a punt culminant, el mateix dia de la nostra arribada ha començat el RAMADÀ.

EL CAIRE¹, (en àrab القاهرة; al-Qāhirah, literalment "la Victoriosa" o "la Triomfant"). Té una població de més de 8 milions d'habitants, on per conduir necessites tenir un dit enganxat al clàxon per sobreviure en aquesta més que selva del transit.

La batalla està en que no et prenguin el pel en el preu del taxi, ja que per anar d'un lloc a un altre són necessaris. Ho hem aprés.

El dimarts (2 d'agost) però, després de visitar una àrea copta, vam topar-nos amb la segona estació de Metro, la primera a la P. TAHRIR (mítica plaça de les revoltes del nord d'Àfrica), i vam decidir agafar-lo per tornar cap a l'hotel. Genial !!!

No se si va ser el dia (segon dia de Ramadà), l'hora, però no estava molt atapeït, net, constant... un Metro més per afegir a la meua llista.

Hi hauria de tornar per fer alguna fotografia i potser començar una sèrie, encara que tampoc en tinc del Metro del DF ni del de Barcelona (dues feines més).

1 És, doncs, no només la ciutat més gran d'EGIPTE sinó també de tot Àfrica i del Pròxim Orient. El 90 % de la població és musulmana i la resta són cristians ortodoxos i coptes.

Malgrat que el Caire és el nom oficial de la ciutat, en àrab egipci se l'anomena Masr, que és el nom que rep tot el país, Egipte (en àrab مصر, pronunciat Misr en àrab clàssic).

Dijous 4 d'agost de 2011

Sortim a ¼ de 7 del matí de l'hotel ARABIA a la Isla El RODA (280 pounds nit x 3 persones) per començar el viatge cap a Líbia.

M'he retrobat amb l'Ahmed, tot un personatge; m'ha preguntat per la resta de gent, en Marc, en Pipi, en Jordi, l'Elisabet...

Ens ha vingut a recollir amb la seua furgoneta i hem passat a buscar el seu copilot ja de camí cap a SOLUM, última població egípcia abans d'arribar a la frontera amb Líbia (9 hores de viatge).

A la frontera no hi queda cap rastre dels millers de refugiats que van omplir les sales de la duana; sols uns malmesos cartells de la World Food Programme, d'UNICEF i alguna altra agència d'aquest nivell a la sala d'espera per sellar-te el passaport. (Paguem 2 pounds cada u – un segell darrera el formulari de la visa-).

L'AHMED ens acompanya en tots els tràmits i amb la furgoneta fins el darrer punt on el deixen passar. Des d'allí anem a pau !

La primera oferta d'un taxista per dur-nos fins a TOBRUK¹ es de 200 USD i la rebutgem categòricament. Per cert, no us he explicat el motiu del viatge, però tampoc ho faré ara.

Tot caminant cap a la caseta de la duana líbia, li demano a un taxi col·lectiu que ens cobrarà fins a TOBBRUK, quedem en 20 Dinars libis per persona.

Des de l'últim cop, han millorat, encara que a primera fila tenen uns joves vestits de militars amb armes i de tant en tant se'ls i en va el geni; ja a la caseta ens fan omplir un formulari oficial i ens demana les acreditacions de premsa.

Però cap problema, el responsable molt amablement ens atent. Un cop més, comprovem la feina que ha fet el Barça d'ambaixador del nostre país. Es demanen les acreditacions i ens fan omplir un formulari.

De la frontera a TOBRUK tardem 2h i ½; de nou al hotel conegut del viatge anterior. El recepcionista ens rep amb alegria pel retrobament.

L'hotel ja té Internet, es van normalitzant.

TOBRUK comença a prendre vida a partir de les nou de la nit, combinat amb els talls de llum. Quedem impressionats de la quantitat de cotxes i sense tocar el clàxon!

Peró l'esport d'accelerar el cotxe i provocar derrapades, Cada país té les seues curiositats.

NOTA; EL -FALAK Tourist Hotel (84 dinars (nit x 3 persones)

1 Tobruk (en àrab:طبرق) Ţubruq) és una ciutat, capital del seu districte, i port de mar de l’est de Líbia a la regió de la Cirenaica, prop de la frontera amb Egipte. Compta amb una població d’uns 300.000 habitants.

Tobruk va ser el lloc on hi havia una antiga colònia grega i després una fortalesa romana. També va ser una estació en el comerç de caravanes. Cap a 1911 va esdevenir un lloc militar del regne d’Itàlia però durant la Segona Guerra Mundial Tobruk ser presa per les forces aliades ( 22 de gener de 1941) després de conquerir el port de Marsa El Brega i el setge de Tobruk. A partir de la dècada de 1960 el seu port va ser destinat a l’exportació del petroli libi que li arribava a través d’un oleoducte.

En les protestes líbies de febrer de 2011 es va informar que la ciutat de Tobruk va passar a ser controlades pel opositors al govern de Gaddafi.

Divendres 5 d'agost de 2011, TOBRUK

Dia festiu de la setmana musulmana, que a més ara, s'ajunta amb la celebració del Ramadà, i no es cosa anecdòtica, aquí tothom el practica.

Naltros no tenim cap problema, esmorzem i dinem a l'hotel. Ens passem el dia allí, tenim Internet entre tall i tall de llum i anem a descansar a l'habitació.

El carrer està buit, les tendes tancades i Sol imponent.

A les set del vespre, sortim de l'hotel, just a la posta del Sol. La gent es comença a animar, es preparen pel primer àpat del dia “menjaria” mia, mia” (menjar-influència de l'ocupació italiana) ens diu la gent, ens convida a compartir el primer menjar del dia a casa seva.

El carrer ara sí es buida totalment i després la pregaria.

Altre cop tornem a ser blancs de l'hospitalitat del país i del Ramadà, a cada cantonada ens conviden a compartir el primer àpat amb ells.

Declinem amablement totes les invitacions, tot plegat fa una hora que hem dinat, estem farts.

Després de passejar anem cap a la rebatejada plaça de la LLIBERTAT (com a cada poble), allí comencem a interactuar amb la població local.

Diumenge 7 d'agost de 2011, BENGASI

BENGAAAAAASI, capital de la Líbia Lliure. Quatre hores en cotxe i de nou aquí, però amb temps de Ramadà.

Un canvi espectacular amb la ciutat de Tobruk. La tranquil·litat i la familiaritat s'han perdut. Tos els mites de la neteja i l'amabilitat queden en un segon pla..

Anem a l'hotel que ja coneixia, l'ALWAHAT Tourist Hotel, tornem a no tenir Internet i això ens pesa; ves per on el lligam a la tecnologia, que a la vegada es comprensible donada la feina que volem desenvolupar de “journalist”.

Anem a la P. de la Llibertat per accedir al Media Center. Es Ramadà, no l'obriran fins després del primer àpat del dia (set, vuit del vespre).

Coneixem a un personatge curiós, un jove de 28 any que junt amb un imam que l'acompanya ens intenten convertir al Islam (ves que no ho acabi fent un dia d'aquestos, però no vull renunciar al nostre estil de vida).

Ara tampoc us explicaré la vida d'en Sirahs (Sergi) que al final ens fem amics i ens fa de cicerone per aquesta gran ciutat.

Després de tenir un petit incident amb dos “Picoletos” (ni aquí ens els treiem del damunt) – mentre esperàvem anar a sopar amb els nostres nous amics, que acabessin la seua pregària, en Sergi F, ens fotografiava a naltros aseguts en un banc tot mirant la Mar Mediterrània, al nostre darrera un tanc fora de servei i ves per on, que apareix pel mig una “delegació oficial espanyola”.

Doncs el que deia, un dels picolos s'apropa al Sergi F i amb un anglès macarrònic li diu que no pot fer fotos a la delegació.

En primer lloc qui són ells per prohibir a qui sigui de fer una fotografia en un país estranger, i a més quan ni són una delegació oficial?

Bé, no ens vam ficar bordes i vam tenir la festa en pau, i tot seguit, apareix el nostre nou amic amb un company i anem a sopar.

El Sopar del Ramadà, l'organitzen els veïns del barri. El preparen les dones i el serveixen els homes., clar, les dones quasi no existeixen públicament en aquest país, però d'aquest tema ja en parlaré més endavant, o no.

Tornem a descobrir l'hospitalitat del poble libi.

Després de asseure'ns a les catifes de la plaça rebatejada de la Llibertat i fer-la petar durant una estona, passem per l'edifici del Media Center i d'allí a peu cap a l'Hotel Uzu on hi ha connexió Internet gratuïta on s'allotja la premsa.

Caminem pel centre de Bengasi a les fosques, hi ha talls d'electricitat. Aquells carrers que unes hores abans veiem agressius.

Crec que a les tres vam arribar a l'hotel nostre (dues habitacions, una de doble 55 dinars i una de simple, 30 dinars) i amb el conte del Ramadà que tothom viu la vida de nit, vam anar a dormir a les cinc de la matinada.

“La anglès”, la culpa es de Gaddafi, ell no va voler mai que aprenguéssim anglès, sols àrab, àrab.

Dimarts 9 d'agost de 2011

Avui per fer alguna cosa diferent hem anat al mercat de verdures que hi ha a prop de l'hotel. Viu i brut com ell sol.

A diferencia de l'altre cop que vam passar-hi per davant amb cotxe, a la part de l'edifici on a més re roba i altres productes fa tres mesos també s'hi podien comprar armes.

Ara, la situació ha canviat. Hi ha una política del govern provisional de contenció amb el tema de les armes i que a la ciutat no n'hi hagi i intentar desarmar a la gent. Bona política !

Després d'unes dues hores sota un bon Sol tornem a l'hospedatge i descansem, estem una mica cansat per la solana.

D'aquí a sopar al menjador comunitari que organitzen els veis de la plaça de la Llibertat en motiu del Ramadà.

Encara no ens adaptem als horaris que ens marquen les circumstàncies religioses.

Dimecres 10 d'agost de 2011

Després de tres dies a Bengasi, quedem de veure'ns amb na Maria DOLORS Sola, la catalana de Ponent !

Altre cop el retrobament, va quedar sorpresa de que tornés en tant poc temps. Ens va preguntar fins quan ens quedàvem per tornar a veure'ns de nou. Aquest cop vam quedar a casa de la seua filla Ester, tota una família de matemàtics.

Per coses del Ramadà, ens van venir a buscar a l'hotel a les 9 de la nit i vam estar a casa d'ella fins a les 3 de la matinada i com si res.

Dijous 11 d'agost de 2011

El fet de no tenir un SIM (o targeta) de la companyia Libiyna, ens complica la interacció amb d'altres persones d'aquí. N'hem de buscar una. Costa uns 200 dinars (100 €).

La companyia de telèfons, i com passa amb quasi tot en aquest país, està centralitzada a Trípoli, així que ha quedat en mans de Gaddafi. Al no poder controlar el mòbils, ha tallat les trucades a nivell internacional de tot el país i la connexió Internet que ara es fa via satèl·lit.

Divendres 12 d'agost de 2011

Van passant el dies. No ens deixen anar a Brega, el front no està estabilitzat i suposo que ja n'estan farts de que les notícies parlin de la desbandada i poca experiència dels joves rebels i combatents.

Ara, això si, es pot anar a Musrata; sembla ser que després de tant de temps de setge, han aconseguit fer fora de la ciutat a les tropes de Gaddafi i assegurar eu perímetre de la ciutat.

La guerra s'està convertint en una qüestió d'informació i contrainformació. Hem de contrastar bé les notícies.

Per exemple, avui es parla que l'OTAN  han apressat un vaixell provinent de Síria direcció a Trípoli amb armes per Gadafi i els rebels l'han de dur al port de Bengasi. Una part de la premsa internacional està al pendent de la notícia.

Hem anat coneixent  diversos corresponsals com l'Alessandro, un brasiler fincat a Mèxic i treballa per AP; una parella de xava parisencs que treballen com a freelance per canal Art; un italià de Bolonya, fotògraf i també freelance.

A la nit, espontàniament a la plaça de la Llibertat on hi ha la concentració i els actes de la revolució, apareix un grup de persones amb banderes i eslògans amb solidaritat amb el poble sirià.